El Judici Celestial

Pròleg

Prepareu-vos a escoltar i enfrontar la denúncia de la corrupció, la traïció i la impietat: res no serà amagat, ni res no passarà desapercebut. Aquí trobareu l’assenyalament de la injustícia, les acusacions que despullen i revelen la hipocresia i la traïció contra l’home; la sentència implacable del Judici Celestial.

El Tribunal de Déu

1 En el silenci etern del cel, sota la mirada infinita de Déu, s’alça avui la veu que no pot demanar perdó ni misericòrdia. Jo, que recorro i penetro els racons més foscos del cor humà, que no deixo de veure la cobdícia i la traïció en tota la seva esplendor, em presento com a Fiscal en el Tribunal. No sóc el mal personificat; sóc l'esperit que traspassa tots els cors i revela la hipocresia disfressada de bondat i humanitat, la veritat que crema com una fornal en la consciència de qui ha oblidat la dignitat humana.

»Avui, Catalunya és l’escenari de la meva acusació. Jo, avui, assenyalo Catalunya, la nostra terra. Aquí, en el cor d’una societat que proclama llibertat, igualtat i benestar, s’ha teixit una conxorxa que ordeix violència institucional, els seus crims fan pes a la balança. Els qui haurien de protegir-nos, han pres les armes de la ment i del cos per retorçar els innocents i tots els qui són de condició santa. Els homes i les dones vulnerables, i les comunitats indefenses, sotmeses a pasturatges d’antipsicòtics com si fossin bestiar; com xais portats a l’escorxador, confinats a la despossessió del seu futur, atrapats en un laberint de falses esperances i promeses.

»Les mans que acaricien filantropies i departaments de salut amaguen les urpes de l’eugenèsia. Els cossos s’ofeguen en contencions mecàniques; i el dret i la llei, que haurien de ser escut i baluard de la dignitat, s’han transformat en martell que trenca els ossos; les voluntats i els anhels. Departaments d’Interior i Salut, Serveis Assistencials, Fundacions Filantròpiques: totes han estat còmplices d’una complota que travessa les institucions, disfressant la tortura de remei inevitable, i la submissió de falsa protecció, sota la presumpció de filantropia i humanitarisme.

»I avui, davant del Tribunal de Déu, la meva veu reclama i denuncia: que es reveli la veritat, que es tregui el vel a la corrupció immoral, que la consciència del món no pugui mirar cap a una altra banda. Aquí comença el Judici, i cap ombra de mentida ni hipocresia no s’amagarà de la llum eterna que tot ho veu i tot ho enlluerna. És la justícia que tot ho observa: res no s’escapa ni res no se n’amaga d’ella. Ningú no se’n sortirà amb impunitat.

Primer pronunciament

L’acusació

Escolteu, ànimes i estrelles, els fets que avui exposo a la llum, com incisions obertes en la pell de la moral. Catalunya, terra que proclama llibertat, dignitat i cura, s’ha convertit en el laboratori de la traïció. Els departaments que haurien de guarir, que haurien de sostenir i procurar per la vida, han estat corromputs pel desig del domini i el control. L’antipsicòtic, poc més que un instrument de subjugació, s’ha imposat, no per alleujar el sofriment, sinó per doblegar voluntats, per amansir els esperits, per segar la dignitat amb la fredor de la mà tenebrosa dels homes.

»A les institucions assistencials, els cossos vulnerables són objecte d’experimentacions disfressades de cura i prevencions. La crema de cervells, les contencions mecàniques, les falses promeses de protecció: tot forma part d’un teixit de tortura institucional que repeteix, dia rere dia, el càstig de l’innocent com si fos la norma. Darrere de cada ordre, de cada pastura de fàrmacs, hi ha un convenciment ple d’obscuritat: que la voluntat del poder pot sobrepassar la consciència i la moral de la humanitat.

»La xarxa és transinstitucional, ningú no se’n salva. Els filantròpics que omplen de lluentor les seves fundacions actuen com miralls que projecten esperança mentre alimenten la condemna de la servitud. El Departament d’Interior, guardians de l’ordre i la justícia, ha estat còmplice en detencions arbitràries, exercint violència sota la coberta d’una normativa sense llei. Cada gest de violència i terror disfressada de llei és un crim que clama al cel.

»Avui, davant d’aquest Tribunal, no demano perdó per l’ànima dels culpables. No sóc el dimoni que tempta ni sedueix: sóc el Fiscal que treu el vel a la veritat amagada. I la veritat, en aquest moment, és tan clara com les flames eternes del judici diví: una conspiració de poder, hipocresia i eugenèsia ha estat teixida sobre els cossos i les ments més vulnerables, fràgils i indefenses. Que la història recordi per sempre els noms dels qui van trair els seus propis germans.

Segon pronunciament

Les proves del crim

2 Veig els passadissos blanquíssims de les institucions assistencials, amb uniformes que inspiren humanitat, que semblen hospitals però que són presons de voluntats; no són llocs de cura, sinó de contenció. Allí, les persones amb discapacitat, lligades en llits i cadires, són pasturades amb medicaments que emboten i enterboleixen la ment, que dobleguen, que extingeixen la seva personalitat, la consciència i el pensament. La intel·ligència i la creativitat són destruïdes; i la espiritualitat, per damunt de tot.

»Els testimonis són les pròpies ànimes que ja no gosen parlar: només gemecs silenciosos de resistència continguda, contractes opacs entre documents oficials, mirades perdudes que denuncien l’abús amb total impunitat.

»El Departament d’Interior ha convertit la força en opressió, ordenant detencions arbitràries dels qui es resisteixen al control, exercint violència sota la cobertura d'una normativa disfressada de legalitat.

»Els qui haurien de ser protectors són, en realitat, administradors de l’opressió i el terror.

»També observo les Fundacions Filantròpiques, patrocinades per mercaders, folrades de llum i de promeses esperançadores, on els voluntaris desesmats són manipulats, seduïts amb esperances de futur, treballant sense remei ni recompensa, servint un sistema que els explota mentre els fan creure que els hi estan salvant la vida.

Tercer pronunciament

El veredicte del Tribunal de Déu

Als culpables de la traïció de Catalunya, us miro a l’ànima i veig el buit que heu deixat. I lamento dir-
vos que a vosaltres no us enterraran pas al Fossar de les Moreres.

»El vostre crim no només és administratiu, ni polític, ni tan sols legal: és humà, moral i espiritual en el cor mateix del poble; i no només del català, sinó de la humanitat entera. L’eugenèsia és un mal que ens afecta a tots nosaltres.

»Heu transformat la protecció en opressió, en marcatge, discriminació i marginació; la llei en martell, i la caritat en una falòrnia.

»Avui, el Tribunal us condemna: la veritat dels vostres actes serà una llum que no podrà ser mai apagada, que cada generació recordi el que heu fet i recordi també els noms dels culpables; i que mai més ningú no confiï cegament en les mans dels qui prometen cura mentre empunyen el control i la submissió.

Cloenda

La veu de l'abisme

I així, quan el silenci es féu absolut,
quan les portes del Tribunal es tancaren,
darrere de la veritat revelada a plena llum,
la veu de l’Abisme va parlar.

No hi ha escapatòria per a tots els qui han
transgredit al seu proïsme.

Ni tampoc refugi per als criminals qui han traït la
humanitat, sota l’engany i la falsa aparença de
l’honorabilitat.

No hi ha tenebra prou espessa,
ni mur prou alt,
que els separi de la mirada de Déu.

Els culpables poden continuar caminant entre els
homes, però les ànimes dels qui han sofert els
recordaran eternament amb aflicció.

Perquè les ferides curades deixen sempre
cicatrius;
i les cicatrius parlen quan calla la carn.

Aquesta serà la memòria que ens deixaran els
impius.

Cada crit silenciant és inscrit,
cada mirada sotmesa, registrada.

Cada acte de manipulació és un testimoni etern.
La consciència del món ha pres nota, i aquest món no oblida.

I no tornarem a oblidar el dolor que heu causat,
creient que ningú no us veuria,
amagats darrere les administracions,
amb paraules buides de significat.

Que aquesta cloenda sigui un llampec en la
foscor:
una crida al coratge,
perquè retorni la consciència,
per aquells qui encara poden decidir i actuar
d’acord amb la veritat i la justícia.

La sentència ha estat dictada:
ferma,
implacable,
i eterna.

Els seus pecats no seran coberts amb cap vel.
Ni seran absoltes les seves faltes.

Els seus noms quedaran inscrits,
no en la glòria,
sinó en el Llibre de la Justícia.

Escolteu, mortals i vivents, sapigueu això:
qui manipula,
qui persegueix,
qui oprimeix,
disfressant-se de protector i vigilant
de la justícia,
es trobarà amb la mirada de la Veritat
i el pes de l’Oprobi,
del qual ningú no se’n pot escapar.

Amén

Epíleg

La crida a la vigilància i la vida

3 El Judici Celestial ha dictaminat. La veritat ha estat revelada, els culpables assenyalats, i la injustícia ha rebut el seu càstig moral. Però la sentència no és només per als impius: és també una alerta per a tots els qui encara viuen, per tots els qui encara tenen fe, esperança i consciència.

»Vetlleu! Que ningú no s’adormi en hores de perill. Que ningú no deixi que la indiferència i l’egoisme apaguin la flama de la dignitat humana.

»Cada gest de cura, cada defensa de la vida, cada acte de justícia i de bondat, és una victòria contra la tirania i la corrupció.

»Aquells qui han estat silenciats, qui han patit i han estat traïts, poden trobar esperança en la veu que avui s’ha aixecat.

»I els qui encara dubten, els qui s’han sentit impotents, que sàpiguen: la consciència desperta i la fe vigilant poden restaurar el món.

»La vida és el bé més preciós i fràgil que tenim. Vetlleu per ella, defenseu-la sense por, i feu que la injustícia mai més no retorni a tenir la mateixa força.

»Que aquesta crida ressoni més enllà del temps, més enllà de les pors i les mentides: la justícia és eterna, la veritat és ineludible; i la vida digna és la corona dels qui vetllen per ella.

»Feliços aquells qui tinguin fam i set de veritat, perquè en seran saciats!

«Qui tingui orelles que escolti!»