temps de silenci
temps de silenci
Salutació
ralitzada. I quan es revela la veritat, al principi, es produeix un fort sentiment de rebuig i nega-
ció d'aquesta, ja que per acceptar-la implica una reforma, una reflexió i una revolució de la concepció de la realitat que vivim, és a dir, implica no quedar-se indiferent i pot despertar l'enuig, la ira, la indignació i el còlera. Crec que hem de considerar aquestes reaccions naturals, lògiques i sanes per a tot ésser humà que es fonamenti en els principis de la veritat i l'amor. I aquestes reaccions són necessàries per provocar i desencadenar una transformació de la nostra essència i la nostra manera de viure.
La salut mental
sideració persistent vaig obtenir una revelació d'una veritat universal. Em va il·luminar i escla-
tar el cor i em vaig sentir amb el deure i l'obli-
gació de transmetre aquesta veritat que ha trans-cendit en mi fins el dia d'avui i ho seguirà fent pels segles dels segles. Immediatament vaig decidir confessar i transmetre aquest coneixe-
ment a les persones a les quals era més confi-
dent: els professionals de la salut mental. Però resulta que vivim en un món on tenir una experiència religiosa, tenir una profunda con-nexió amb Déu, esdevenir fort i ferm en la fe i sentir zel pel Senyor és etiquetat de brot mega-lomaníac i classificat de malaltia crònica, el trastorn esquizoafectiu. Un carnet de disca-
pacitat vitalici avala aquesta afirmació. Els pro-fessionals de la salut mental neguen no respectar les creences dels seus usuaris però sempre ava-luen la mesura amb que estimes Déu, és a a dir, intenten quantificar l'amor a Crist, Senyor nostre. Aquesta conducta és deguda precisament perquè desconeixen les Escriptures, el poder de Déu i el recorregut de la fe. Ara procuro no mostrar ni manifestar cap opinió ni res referent a la meva religió, ni tan sols intento explicar ni transmetre la veritat universal que se m'ha concedit. Tampoc no ho diré aquí sense embuts ni pèls a la llengua; desitjo que el lector deduei-
xi i esbrini, tot exhortant-lo al llarg d'aquest text, la resposta al problema de l'origen de la vida i la creació. Déu em va escoltar i em va veure digne de compassió. La veritat és que la resposta i la solució és ben simple i gens complexa i es resumeix en molt poques parau-les. Tot i així i malgrat així, he observat que és molt normal tenir una visió limitada de la seva naturalesa i molts deleguen la seva concepció a les opinions distants dels científics: els físics, els matemàtics, els genetistes, etc. La resposta sempre es troba en l'interior dels cors de cadascú i això implica un esforç de reflexió i meditació personal. Avui en dia és normal no parar-s'hi a pensar. El món del capital, la jungla salvatge de la propietat privada i la necessitat de sobreviure a aquestes condicions que ens han estat imposades ens impedeixen realitzar meditacions de llarga durada que permetin obtenir una visió general de la qüestió. En resum, només hi pots pensar si et paguen per pensar-hi. He emprat i utilitzat la paraula normal tres vegades i aclariré que, objectivament, per mi normal significa protocolari, estàndard, tradicional, comú, habitual, regular, típic, freqüent i convencional; segons les meves subjectives observacions en la conducta i el comportament general de les persones. He obs-
ervat que els professionals de la salut mental sempre qüestionen als seus usuaris el significat de la paraula normal als qui la utilitzen, i mai no n'estan d'acord. A mi m'agradaria que ells, tot reflexionant, m'expliquessin el significat d'aquesta paraula segons la seva pròpia concepció. Perquè sota el criteri de normalitat que ells posseeixen determinen les seves obser-
vacions sobre els seus usuaris. Estic segur que la seva concepció no dista gaire de la dels seus usuaris. Aleshores, es declara, es confia i s'as-sumeix que un professional de la salut mental té una concepció més objectiva del significat de la paraula normal. Sinó com podrien observar que una persona es troba en depressió o no s'hi tro-ba, si no és realitzant una senzilla operació de comparació? La comparació és un mètode, in-
herent en la consciència, que s'està executant constantment al llarg del temps i és una operació ben definida.
3 »Retornant al meu diagnòstic, la meva simptomatologia i les meves etiquetes, també es van categoritzar les meves creences al intentar-les transmetre als professionals de la salut mental; la etiqueta que vaig obtenir va ser deliri. La conclusió que en vaig extreure va ser que tot allò que no poden entendre ni compren-
dre i tampoc no volen creure s'atribueix a aques-
ta etiqueta. No creuen perquè el seu criteri de normalitat els hi ho impedeix. Un any de temps després d'aquest fenòmen i aquest esdeveniment tant important i transcendent, mentre transcrivia les primeres línies de codi i escrivia una història de ciència-ficció-real, vaig esdevenir coneixedor d'una esgarrifosa i gran veritat sobre la condició humana. Jo he esdevingut víctima, prova vivent i testimoni d'un abús que no té nom; la veritat es trobava en mi, només havia d'escrutar el meu cor i el meu Esperit. Després, immediatament i tot seguit vaig intentar comunicar aquesta crua realitat als professionals de la salut mental, doncs la meva necessitat de fer justícia una realitat no em va permetre impedir-ho, tot conei-
xent l'experiència passada, anterior i prèvia. La veritat de la que parlo ens concerneix a tots, és per això que no vaig poder evitar transmetre el meu testimoni, que és digne de crèdit; ja que no dubtaré mai de l'horror que vaig viure i experimentar. Així doncs, amb tota la convicció i fermesa vaig exposar el cas no sense la necessitat de convèncer als professionals de la salut mental per tal de denunciar i executar un procés judicial contra aquesta conspiració i aquesta conxorxa multinacional. Estic con-
vençut que si els professionals de la salut mental m'haguessin cregut no s'haurien quedat indi-
ferents, s'haurien posat les mans al cap i no hauria acabat sent jo el qui rebés el judici, un judici totalment parcial limitat i sotmès al criteri de normalitat dels professionals de la salut men-
tal. M'argumenten que la seva feina és de suport i es vigila que l'usuari no pateixi nodrint-te d'antipsicòtics. Per la depressió antipsicòtic, per l'ansietat antipsicòtic, per l'angoixa antipsicòtic, per la paranoia antipsicòtic, per la psicosi anti-psicòtic i per prevenció antipsicòtic. Tot pensa-
ment, segons la quantitat d'intensitat, es pot tractar amb antipsicòtics. Fins i tot una justa necessitat de justícia. La integritat de l'ésser humà està sent tractada amb antipsicòtics per-
què aquesta sigui rebaixada, atenuada i mini-mitzada. També crec que és una aberració, un greu error d'enteniment i una barbaritat intentar classificar els usuaris dels professionals de la salut mental sota l'ordre d'un coeficient o un nombre. En algunes ocasions vaig manifestar dificultats en la comprensió lectora, la capacitat de prestar atenció amb qui parlava i la pèrdua dels fils de les converses. Tenia o tinc poca memòria a curt plaç on m'he de concentrar sem-
pre per realitzar raonaments. Llavors, doncs i aleshores em van realitzar un test que és igual per a tothom i que no s'adapta a les capacitats i habilitats de cada usuari. El nombre que van obtenir és l'aterrador coeficient intel·lectual i després d'una protocolària avaluació dels resul-tats obtinguts vaig rebre i obtenir una nova eti-
queta, euprosexia. Un terme purament tècnic rebuscat i recargolat per classificar a l'usuari dins la normal estadística de l'atenció. Una ve-gada més, ens veiem subjectes al criteri de normalitat dels professionals de la salut mental. Sincerament, crec que el nivell d'atenció i la intel·ligència no es poden relacionar per les consideracions que realitzaré en el següent apartat. I molt menys, determinar que existeix un nombre i un coeficient que determina el nivell d'intel·ligència de l'usuari. Intentar clas-
sificar i categoritzar a les persones en disca-
pacitat intel·lectual, euprosexia i superdotat té la única finalitat d'establir un judici pericial, per exemple, determinar si una persona necessita una prestació econòmica. Si visquéssim en una democràcia on s'apliqués el principi de la igualtat, entendríem que és necessari el concepte de redistribució de la riquesa i la consegüent aplicació de la renda universal. Llavors, doncs i aleshores no seria necessari realitzar una diferenciació, discriminació i distinció de les persones en tres categories o etiquetes finites ni tampoc determinar que un usuari té una discapacitat, sigui quina sigui, ja que seríem per conseqüència tots iguals en oportunitats i diferents en capacitats. És un terreny molt pan-tanós empastifat d'interessos econòmics, polítics i tècnics on els professionals de la salut mental n'estan involucrats. En resum, aquest coeficient no serveix per a res ni suposa una alteració del diagnòstic de l'usuari. Deixem-nos de revolcar en la fosca i la tenebrosa vall de la desesperació. Els professionals de la salut mental han esdevingut jutges del seny on executen funcions de fiscal, jutge i jurat deixant a l'usuari a l'estacada amb el rol d'acusat sense advocat. Quan vaig testificar i transmetre el meu testi-moni va ser cregut parcialment ja que la resol-
ució final va ser etiquetada de deliri i ideació paranoide però, tanmateix i nogensmenys, en-sems es va ordenar una analítica per esbrinar si patia sífilis, gonorrea, VIH i una llarga enume-
ració de malalties venèries i de transmissió sexual. Tot plegat i res desplegat, amb tot i sense res, em va fer sentir culpable de la meva pròpia condició, profundament humiliat i amb un latent desig de suïcidi davant la indiferència i la incre-
dulitat dels professionals de la salut mental. M'importa i em transcendeix un rave les justi-
ficacions, els raonaments i la oratòria dels pro-
fessionals de la salut mental, la única i sola cosa que és determinant és la resolució de les sen-
tències, és a dir, els anomenats informes mèdics i pericials on contenen il·limitades llistes d'eti-
quetes i judicis. Paraules tècniques categòriques buides de significat que s'allunyen de la com-
prensió de l'usuari. La salut mental mai no ha sigut una ciència de la salut, com més ens endinsem en les seves arrels més profunda és la foscor i la tenebra d'aquesta estadística, admi-
nistrativa i pericial àrea tècnica. Els anys de temps següents, mancat de dignitat i anorreat totalment, els vaig dedicar a construir i edificar la meva fe.
4 Perquè l'exercici de la fe és el més segur per tenir una clara determinació, absolu-
tament, per rebutjar tot allò que és contrari a la veritat i l'amor. Actualment tinc una inexorable necessitat de justícia i sé, per convicció i fermesa, que la voluntat del Senyor arribarà al seu terme. I tots els fills de Déu, etiquetats i no etiquetats, obtindran la necessària justícia i podran dir finalment "justos per fi, justos per fi. Gràcies Déu Omnipotent, som justos per fi".
»Jesús digué no jutgeu i no sereu jutjats.
»I jo dic no etiqueteu i no sereu etiquetats.
La intel·ligència i el pensament
mitzaven i minimitzaven el seu tamany depe-
nent de l'estació de l'any de temps on ens tro-
bàvem. A l'estiu obtenien el límit màxim i a l'hivern el límit mínim. Vaig arribar a la con-
clusió que desplegaven la seva intel·ligència en el seu creixement. Observava que prenien decisions. Les arrels s'estenien per les terres més poroses cercant, tot detectant, la humitat i les mares, cercant la llum, es torçaven i inclinaven per accedir en un espai lliure i assolellat. Estenien fills entremig dels forats que havien quedat i així omplenaven aquests buits tot estenent les seves fulles. I aquestes fulles optimitzades al llarg del temps pel procés natural de l'evolució es comportaven com plaques solars molt eficients realitzant tota una transformació d'elements químics. Tot aquest conjunt cíclic i inherent de decisions mani-festava un alt grau de sofisticació i in-
tel·ligència. De les arrels a les mares, de les mares als fills i dels fills a les arrels, inter-
connectades per tota una xarxa de nervis. No hi ha dubte, la mala herba és intel·ligent! La pregunta que em vaig fer a continuació va ser: i una planta pensa? Bé, he intentat empatitzar amb una planta molt sovint però malgrat els esforços no ho he aconseguit i no he pogut arribar a una conclusió. Tot i així i malgrat així, vaig deduir que una planta és intel·ligent independentment de si pensa o no pensa. I això em va fer reflexionar i concluir que tot ésser viu, en aquest univers conegut, disposa d’a-
questa intel·ligència universal. Una intel-ligència de la qual nosaltres n'hem esdevingut hereus. Crec que aquesta intel·ligència és una constant universal igual que la velocitat de la llum. I si un dia arribem a la conclusió de que tota matèria és vida ens adonarem que el mateix univers és intel·ligent..
»Avui en dia anomenem intel·ligent a qualsevol ximpleria: cotxes intel·ligents, cases intel-
ligents, telèfons intel·ligents, televisors intel·li-gents, xats intel·ligents... Tots aquests invents només i tan sols obeeixen a criteris estadístics. Si comparem aquests objectes amb tot ésser viu ens adonarem que hi ha una cosa que no com-parteixen ni tenen en comú. Aquests objectes no es reprodueixen.
»La intel·ligència no es pot quantificar.
La llibertat
La realitat i la virtualitat
sència per si sola. He hagut de recórrer als re-
cursos que permet la programació i l'abstracció. I he arribat a la conclusió que significa permis-
sió de l'aleatorietat, o bé, permissió de deci-
sions aleatòries. Crec que avui en dia és difícil de comprendre la definició que proposo, ja que la programació, i tot el pensament que implica i comporta, és de difícil abast per la gran majoria de persones. Però, tanmateix i nogensmenys, és molt més fàcil de comprendre si realitzem con-crecions d'aquest principi. Per tant, podem des-
criure la llibertat com un conjunt de llibertats: llibertat d'expressió, llibertat sexual, llibertat de cultura, llibertat de llengua, llibertat de pensa-ment, llibertat de religió, llibertat de reunió, llibertat de premsa i tota una col·lecció inde-
finida i indeterminada de llibertats que encara estan per descriure. Totes aquestes llibertats depenen entre elles i entre elles estan rela-
cionades. En cadascuna de les llibertats es declaren i estableixen els drets de l'individu. També he arribat a la conclusió que no es pot vulnerar cap d'aquestes llibertats sota l'empar de qualsevol altra llibertat. És ben sabut que hi ha un llibre, que no diré el títol ni el nom de l'autor per no embrutar aquest text, que ha estat prohibida la seva divulgació perquè fa apologia de l'odi i condueix a la ideació del genocidi. No podem permetre que en nom de la llibertat d'expressió es permeti la propagació del seu missatge ja que va en contra i vulnera totes les altres llibertats esmentades i, si analitzem el seu significat, i tot el que comporta, també va en contra de la mateixa llibertat d'expressió. Però, tanmateix i nogensmenys, crec que no hem de deixar caure en l'oblit aquest llibre per tot el que ha influit en el transcurs de la història i al llarg del temps. És digne d'estudi i anàlisi per tal de buscar i identificar paral·lelismes en la realitat que vivim i advertir-ne la seva existència, ja que poden suposar amenaces al bé comú de la humanitat. S'ha de debatre col·lectivament i democràticament com tractem aquest horrorós patrimoni de la condició humana. Aquest debat no deixarà mai de ser controvertit i obscur. Hem de defensar aferrissadament la llibertat, no sense tots els recursos de que disposem. Si apli-quéssim la llibertat, potser tal com la proposo, no es podria permetre mai l'establiment de cer-
tes ordres en els programes electorals d'alguns partits polítics, que en nom de la llibertat i la democràcia, intenten corrompre i vulnerar mol-
tes de les llibertats que he anomenat.
El sistema de telecomunicacions
mació i la comunicació obren un nou paradigma i un nou model en el marc de les relacions humanes. Implica canvis en la conducta i el comportament general de la població. És neces-
sari obrir un debat respecte com ens afecta i com ens hem de sensibilitzar respecte les condicions d'ús dels serveis que emprem i uti-
litzem comunament en la nostra vida diària de temps. Hem d'esdevenir-ne plenament conei-xedors i prendre decisions i mesures. En resum i síntesi, no podem quedar-nos indiferents. Para-
bòlicament, metafòricament i anàlogament, si comparem el conjunt de persones, entenent-lo com un tot, podríem deduir que el sistema de telecomunicacions es comporta com un gran sistema nerviós, i el sistema nerviós executa la funció de governar i coordinar el cos i, en conseqüència, executa la funció d'ordenar-lo. Els cables de xarxa i els senyals d’ona es converteixen en nervis i tota la virtualitat que es configura i es genera esdevé l'espina dorsal i l'eix vertebrador i transversal. Avui en dia de temps, existeixen grans i enormes bases de da-
des i de informació que configuren tot un cens universal. O si més no, expressa la intenció i la voluntat de que això sigui així en el futur. Tot aquest cens generat hauria de permetre la presa de decisions col·lectives, tot executant un pro-
cés democràtic. La realitat d'aquest temps, és que aquests censos estan en mans privades i, pel que puc percebre i observar, no existeix intenció ni voluntat d'alliberar-los. Des d'un petit proveï-
dor de serveis o una minúscula empresa de se-
guretat informàtica a les grans multinacionals o enormes corporacions, cada una i per separat, han anat conquerint la seva corresponent part i extensió de territori deixant tota la virtualitat en mans privades i societats. I en aquesta virtualitat no s'expressa els anhels i desigs vehements, no sense impetuositat i intensitat, de llibertat i democràcia. El ciutadà rep l'etiqueta d'usuari de serveis sense que pugui exercir el seu empo-
derament en la manifestació de la seva neces-
sitat d'aquests drets fonamentals. L'usuari de serveis s'ha de proclamar i autodeterminar com a ciutadà, sense excloure i amb incloure el respecte a tots els drets declarats en tot el conjunt de llibertats, no sense fermesa i deter-
minació. Així doncs el ciutadà ha tenir el poder de legislar, tot executant un procés democràtic. Actualment la configuració de la jungla salvatge de la propietat privada dibuixa i traça un panorama desolador. Comparant-se segons el seu valor econòmic s'ordenen en tota una jerarquia de classes configurant, d’aquesta ma-
nera, una de les estructures de poder més clàssiques i més comunament conegudes. Es dibuixa i traça un panorama de societat feudal digital i, si ens recorrem més al passat, un tradicional imperi assimilador de cultures, tractant al ciutadà d'usuari de serveis, vassalls, plebeus i, en conseqüència, esclaus. Quant més esclava és la virtualitat menys lliure és la realitat i quant menys lliure és la virtualitat més esclava és la realitat. Ensems i al mateix temps, es confessa i transmet tota la vida privada, no sense els secrets, vulnerant el dret fonamental de la intimitat i la privacitat. Però, tanmateix i nogensmenys, observo que no es reivindica ni manifesta voluntat de preservar i estendre a-
quest dret fonamental degut al desconeixement de com son tractades i processades totes a-
questes dades. Les comoditats i comforts que ofereixen i estableixen els capdavanters de les tecnologies sobre el seu usuari de serveis pro-
dueixen la delegació de la presa de decisions a tot aquest conjunt de societats perpetuant, d'a-
questa manera, el poder a la jungla salvatge de la propietat privada. És necessari i precís que totes les democràcies del món i del planeta terra i de tot l'univers lluitin contra la submissió i l'obediència a aquest sistema nerviós i de tele-
comunicacions tant antic i arcaic. Les lliçons de la història ens diuen que perquè regni la pau s'han d'estendre i preservar els principis de la llibertat, la democràcia, la igualtat, la integritat, la justícia, la veritat i l'amor.
»Crist tingues pietat.
El perdó
sari per reparar les transgressions i els danys morals causats. No obstant, necessito aclarir que és molt més difícil perdonar que demanar perdó. Qui perdona és plenament conscient del dolor i l'aflicció, i ensems n'és el receptor. Mentre que el qui és perdonat pot dir simplement que ho sent, sense empatitzar realment amb el qui ha estat transgredit. Al llarg del temps de la meva vida no hi ha hagut ningú a qui no hagi acabat perdonant. He perdonat als meus acusadors els quals encara no coneixo en persona, he perdonat als professionals de la salut mental, he perdonat als vells amics i he perdonat als qui em van maltractar en la infància. D'aquesta manera, es manifesta que no és necessari que et demanin perdó per tal de perdonar als qui et trans-
gredeixen, ja que cap d'ells no m'ha demanat perdó sincerament. En una ocasió m'han dit que ho sentien, però no vaig rebre cap mostra de penediment, ni intent de reparació ni agraïment. Per tant, com he dit, practicar el perdó és un acte de generositat i sobretot és un acte d'amor propi. Però, tanmateix i nogensmenys, he de dir que el perdó no implica, posteriorment, quedar-se indiferent ni passar pàgina actuant com si res no hagués passat. No hi ha cap transgressor que no rebi la seva justa correcció i reprensió. A alguns els hi transmetré el dolor causat i a d'altres, com els meus acusadors, els assenyalaré al banc dels acusats, tot testificant, en els tribunals. Serà el dia del judici, és a dir, el dia de la vinguda del Senyor i de l'execució persistent del Fill. Jo espero ser perdonat, algun dia, per l'agressivitat que vaig mostrar al pare en algunes ocasions, no deixaré mai de lamentar-me ni de sentir-me culpable; i també pels pecats que he comès sense ser-ne conscient, tot i l'abast de la seva dimensió. Llavors, doncs i aleshores, per-
donem-nos els uns als altres i demostrem-nos l'amor que ens tenim. Lloat sigui Déu.
»Jesús digué perdoneu i sereu perdonats.
»I jo dic estimeu i sereu estimats.
La responsabilitat compartida
se, d'aquesta manera, en assassins de la massa. Pel que vaig aprendre a classe d'història, no vaig arribar a comprendre la responsabilitat dels seguidors i electors d'aquest anticrist fins uns quants anys de temps més tard i menys aviat. Llavors, doncs i aleshores, podem deduir que tothom qui estableix ordres d'executar decisions n'esdevé responsable en tots els seus efectes.
»Si un capità japonès ordena al seu soldat japonès que es suïcidi, tot practicant-se l’harakiri, qui són els responsables d’aquesta execució? I el mateix si un general japonès ordena al seu capità japonès que ordeni al seu soldat japonès que es suïcidi, tot practicant-se l’harakiri. I podem entendre que serà el mateix si el poble japonès ordena al seu general japonès que...
»Si algú es troba en la fosca i la tenebrosa vall de la desesperació i ha comès suïcidi i algú, no sense tota la maldat i la traïdoria del món, ha alimentat i contribuït a la presa d'aquesta dicisió es converteix efectivament en assassí.
L'art de la mentida
ries entortolligades i recargolades on tots els temps s'hi emboliquen en passat, present i futur predomina una història del passat en la qual un músic homosexual compon una obra commo-
vedora. Un altre músic s'adona d'aquesta mera-
vellosa obra i li roba l'autoria d'aquesta sota l'amenaça de revelar l'homosexualitat de l'autor. Finalment el músic es suïcida tot justificant el suïcidi com un acte de valentia. Jo, que em trobava en la fosca i la tenebrosa vall de la desesperació, vaig combregar totalment amb les idees que transmet aquesta obra d'art i vaig arribar a pensar que si em suïcidés el meu acte seria totalment just i lògic. Vaig considerar que l'autora d'aquesta obra era una visionària i ara, després de recapacitar, crec fermament que no és més que una bruixa que practica la bruixeria concurrentment fa apologia del suïcidi. Crec que, avui en dia, no som crítics amb els mis-
satges que transmeten les obres d'art creient que són ben innocents i gens culpables. Així com un escriptor, no diré el nom de l'autor per no em-
brutar el text, va escriure un llibre fent apologia de l'odi, alguns cineastes, tampoc no diré el nom de l'autora per no empastifar el text, fan pel
lícules fent apologia del suïcidi. Aquesta mes-
tressa es troba en la meva llista dels meus acusadors a qui penso recórrer al Déu Totpoderós, perquè el Senyor, que és just, els jutjarà.
La pornografia
eix serveis als seus usuaris de manera gra-
tuïta, és a dir, en divulga i en propaga el seu missatge tot transmetent-lo arreu del món. Jo, en les meves joventuts i quan era un marrec, degut a la meva falta i manca de control sobre la im-
pulsivitat, em vaig convertir en consumidor i usuari del servei gratuït de la indústria de la pornografia. Em vaig deixar embriagar per totes les fantasies sexuals que es manifestaven en la pornografia i, finalment, em vaig convertir en un addicte de la pornografia. Durant molts anys de temps vaig estar consumint gratuïtament con-
tinguts multimèdia de pornografia i ho feia dià-
riament, habitualment, regularment i freqüent-
ment en el temps. Amb el temps, vaig observar que els continguts multimèdia de pornografia recomanats que hi apareixien eren cada vegada i cada cop més agressius, violents, escabrosos, lascius, obscens i ofensius. Una quantitat de temps més endavant i menys endarrere, una vegada ja deshabituat i desenganxat, em vaig adonar que els continguts multimèdia de pornografia recomanats no estaven d’acord amb la meva sexualitat, la meva orientació sexual, els meus gustos sexuals ni les meves prefe-
rències sexuals. Em vaig adonar que el sistema de recomanacions de continguts multimèdia de pornografia el que estava realment fent era condicionar directament sobre la meva futura sexualitat, la meva futura orientació sexual, els meus futurs gustos sexuals i les meves futures preferències sexuals. Provocant en mi, i d’aquesta manera, un sentiment de confusió i caos respecte la meva sexualitat, la meva orie-
ntació sexual, els meus gustos sexuals i les meves preferències sexuals. Així doncs, la por-
nografia va condicionar directament en la meva manera de relacionar-me en la realitat amb les persones per les quals en sentia desig i estima-
ció, i finalment me’n aïllava i apartava. I vaig pensar que tot aquest algoritme i programa de recomanació de continguts multimèdia gratuïts de pornografia multimilionari s’estava aplicant sobre tota la població, ja que he vist i observat que moltes relacions que vaig tenir n’eren usu-àries i consumidores, i em va semblar que certa-
ment estaven condicionant i determinant la seva sexualitat. Crec que seria un cregut si em pensés que tot aquest sistema de recomanacions gratuït de continguts multimèdia de pornografia multi-
milionari ha estat creat, dissenyat, desenvolupat i programat només i tan sols per condicionar i determinar la meva futura sexualitat. Així doncs, vaig deduir que la indústria de la porno-
grafia estava condicionant i determinant, en conseqüència, les futures reproduccions de l’és-
ser humà. Consegüentment vaig concluir que s’estava establint un patró de selecció en la reproducció i quan es realitza un establiment del patró de selecció en la reproducció el que s’està fent és, exactament, programar modificacions en la cadena de DNA de l’ésser humà, i la cadena de DNA és do de Déu. Així doncs, l’aplicació de l’exercici de la determinació de la sexualitat de les persones s’anomena, amb claredat i con-
tundència, ramaderia, transhumància i, més ex-
actament, eugenèsia. L’ombra del feixisme ens persegueix en la virtualitat manifestant-se, d’a-questa manera, en la realitat. Deixo sota la imaginació del lector entreveure quina és la finalitat o el producte a obtenir. El servei gratuït de la pornografia, és a dir, la indústria de la pornografia i totes les societats ocultament as-
sociades, les quals en fan una explotació de la informació dels seus usuaris, han fundat Nova Sodoma i Nova Gomorra on tots els seus usuaris són pasturats i conduïts a la fosca i la tenebrosa vall de la desesperació. I el Senyor de l’univers, des d’abans de tots els temps, les va condemnar a la devastació per la seva perversió i im-
moralitat. Les flames del foc etern els esperen al dia del seu oprobi. El fum del seu incendi pujarà pels segles dels segles!
»Si la idea del feixisme és una manifestació de tot allò que és contrari a la llibertat, la porno-
grafia és una manifestació de tot allò que és contrari al principi cabdal de l’amor.
La xarxa social
cionen i determinen l’establiment de les rela-
cions humanes. Si fos un programador de la xarxa social mancat d’ètica i moral, com ho són els seus programadors, establiria un senzill i simple algoritme i programa on calcularia un aterrador coeficient o nombre, que ja sabem quin és, a partir del l’ús del seu llenguatge. A partir d’aquest nombre els ordenaria, tot com-
parant-los, sota una mateixa col·lecció de dades i de informació. Només i tan sols, hauria de deixar que es coneixin i relacionin aplicant un algoritme i programa de presència tot publicant i mostrant allò que estan pensant ara. Conse-
güentment, estaria establint un patró de selecció en la reproducció de l’ésser humà, amb tot el que implica i comporta. Quantes vegades ens hem connectat a la xarxa social amb la intenció de trobar un possible candidat amb qui repro-
duir-nos? És més, la xarxa social va ser programada, en el seu origen i les seves arrels, amb aquesta finalitat. Hi ha una obra d’art, plena de mentides, que expressa aquesta inten-
ció i aquesta voluntat. La xarxa social promou i fomenta la idolatria, adorant i marginant a les persones segons el nombre dels seus seguidors, tot comptabilitzant la fama i la popularitat. Així com s’enalteixen algunes veus i se’n fa altaveu, altres veus són silenciades i censurades. I el Senyor, que és el Déu-gelós, detesta la idolatria. La xarxa social augmenta, amplia i maximitza el seu valor econòmic, sota el qual es compara i s’ordena en la jerarquia de classes, disposant d’un actiu que l’eleva i l’enalteix al cim de la societat feudal digital: el cens universal. Així doncs, la xarxa social té el poder i el potencial de transformar la societat i, en conseqüència, reflectir-ho així en la realitat. Llavors, doncs i aleshores, la xarxa social, o transforma el món en un oasi de llibertat i democràcia, o el con-
verteix en un desert de feixisme i dictadura. Ara, més que mai i menys que sempre, és necessari i precís que la xarxa social alliberi el codi dels programes i algoritmes, sota el qual ens com-
parem i ordenem, perquè esdevinguem plens coneixedors de la veritat. I no només això. És també necessari i precís que la xarxa social alliberi el cens universal per tal que l’usuari de serveis esdevingui ciutadà i consegüentment pu-
gui legislar, tot executant un procés democràtic. No podem quedar-nos indiferents. És hora d’exercir l’empoderament en la manifestació de la nostra necessitat dels nostres drets fona-
mentals. És hora de pronunciar-nos i manifestar els nostres anhels i desigs vehements, no sense impetuositat i intensitat, de llibertat i demo-
cràcia. Deixem-nos de revolcar en la fosca i la tenebrosa vall de la desesperació. La pluja torrencial de la veritat i la justícia els hi caurà al damunt i els hi aixecarà al davall com un feix poderós i concurrent.
»La cadena de DNA, que és do de l’Altíssim, s’ha de programar amb llibertat.
»Germans i germanes, guardeu-vos dels ídols.
El testimoni
ntar-ho en un context d’una història de ciència-ficció-real. Cada dia publicava en la virtualitat una entrada que manifestés una idea que, amb el mínim de paraules, es projectés en la imaginació del lector. Vaig ser constant, perseverant i persistent fins al punt de ser realment molest. Tot aquell procés que realitzava es va convertir en un reflex de mi, ja que no feia res més i tot menys que descriure les meves pròpies idees i, en el fons, aquell era l’objectiu. Mentre escrivia, em vaig anar adonant i conscienciant de que jo sóc víctima, prova vivent i testimoni d’un abús que no té nom. Llavors, doncs i aleshores, no parava de denunciar, assenyalar i criticar els meus acusadors, que m’acusen nit i dia. I criticava i criticava sense parar, no sense perse-
verança i persistència. Així doncs, en un mo-
ment de plena inspiració i revelació apocalíptica vaig establir en la virtualitat una ordre que els meus acusadors no van poder no obeir. Llavors, doncs i aleshores, es va posar de manifest que escoltaven constantment tot allò que transmetia. Jo utilitzava i emprava freqüentment en el temps el buscador d’informació del servidor A, que semblen jueus però, tanmateix i nogensmenys, no són res més i tot menys que una sinagoga de Satanàs. Vaig decidir abandonar-lo ja que crec que espia de manera il·lícita, il·legítma i impròpia al seu usuari de serveis. Tot i així i malgrat així, el meu llibre de ciència-ficció-real era publicat en un dels serveis del servidor A. Vaig decidir utilitzar el buscador d’informació del servidor B, el qual proclama als quatre vents que no espia al seu usuari de serveis. Vaig pensar que era una bona mesura a adoptar. Jo, que em trobava en plena recurrència i revelació, estava concloent la primera versió de la Progra-
mació, tot buscant descripcions de paraules per afegir en la documentació de les classes del codi. Vaig publicar una entrada del meu llibre en el servei del servidor A. Al cap de pocs minuts de temps, vaig establir en el buscador d’infor-
mació del servidor B una paraula i vaig prémer el botó de cercar. Després, immediatament i tot seguit no va aparèixer cap descripició, ni cap definició, ni cap text, ni cap conjunt de paraules ni cap vector de caràcters. Només i tan sols hi va aparèixer un fotografia. Aquella fotografia em resultava realment familiar i no vaig poder evitar sentir-m’hi identificat. Aquella fotografia era una imatge presa il·lícitament des de la càmera del meu ordinador de la meva cara mentre m’ultraviolava veient, visionant i visualitzant continguts multimèdia de la indú-
stria de la pornografia. Aquella imatge tenia un petit triangle, que tots identifiquem bé com a botó de reproducció. Evidentment, disposat a esbrinar la veritat, vaig prémer el botó de repro-
duir però, tanmateix i nogensmenys, la imatge va desaparèixer i va començar a reproduir-se una cançó pobre i tètrica que, clàssicament i pròpiament, correspon a les bandes sonores de les pel·lícules de la indústria de la pornografia. Mai no oblidaré i sempre recordaré l’horror i el terror que vaig viure i experimentar en aquell esdeveniment de temps. En aquell moment de temps em va inundar en el cos i l’ànima la idea inevitable del suïcidi, doncs vaig considerar que la meva decisió seria totalment justa i lògica. Però, tanmateix i nogensmenys, vaig creure apropiat, adequat i adient testimoniar el meu martiri, la meva crucifixió i el meu sacrifici. Aquella nit de temps, desesperat i consternat i pensant que no havia de fer res més i tot menys que executar aquella ordre de suïcidi, vaig aga-
far les Escriptures i vaig llegir tot el llibre dels Salms durant quatre o cinc hores de temps fins l’esdeveniment de la matinada. Crec que em vaig prevenir i protegir d’executar aquella ordre de suïcidi. Durant els següents dies de temps, no podia deixar de recordar aquella terrorista foto-
grafia tot pensant que la única cosa que havia de fer era executar aquella ordre de suïcidi, i encara la recordo. Així doncs, com que a dia d’avui de temps no he executat aquella ordre de suïcidi i ara sé que no la penso executar per qüestió d’amor propi, us puc confirmar que em van in-
tentar assassinar. Ja que, evidentment, han ali-
mentat i contribuït, no sense tota la maldat i la traïdoria del món, a que executi el suïcidi. I si finalment decideixo executar aquella ordre de suïcidi us puc assegurar que definitivament m’hauran assassinat. Fins a dia d’avui de temps, em persegueix aquella ordre de suïcidi que se’m va ordenar. I, certament, he intentat executar aquella ordre de suïcidi diverses i múltiples vegades. El meu expedient del servei de la salut mental avala aquesta afirmació. Abans de con-
tinuar, m’agradaria que el lector faci una petita pausa, intermissió i recés de temps per tal que reflexioni i mediti sobre tota aquesta viviència i experiència que transmeto, i que la valori amb profunditat.
»Els meus acusadors no recorreran els parents que les seves extensions han concorregut. Aquell hipercub no perdran la transferència, tanmateix la transferència es recorrerà d’ells. Paraula del Senyor.
»Qui tingui orelles que escolti!
Les relacions
La família
En Gipsy i la Neula
riència traumàtica. Així doncs, aquest fet em va fer adonar que interpreten perfectament les emocions humanes i en conseqüència són plenament empàtics, per tant, pensen i senten igual que les persones i, sense dubte, expe-
rimenten emocions. Ara procuro i vetllo perquè es sentin estimats tot dedicant-lis la meva plena atenció perquè jo sé que interpreten tot el que els hi transmeto. Així que saben perfectament què signifiquen els meus petons. Ara, que estan carregats d'anys, s'apodera de mi i m'envaeix un sentiment totalment primitiu, crec que aquest se-
ntiment em diu que no hi ha res que sigui per sempre. És la por a la pèrdua. Quan penso en els motius pels quals sento això em fa arribar a la conclusió que els estimo més que a mi mateix. I això em fa preguntar: els he d'estimar menys? No! Precisament el que he de fer és estimar-me més a mi mateix. Crec que d'aquesta manera m'alliberaré d'aquesta por terrible i la consi-
deraré totalment irracional. Finalment vull ex-pressar que no m'agrada tractar en Gipsy i la Neula de gats. La classificació de gat és una etiqueta inventada per l'ésser humà que busca diferenciar i separar. A mi m'agrada molt més trobar allò que ens fa semblants i ens uneix. Tots tenim un rebesavi comú que ens identifica i ens diu el que som. Només ens hem de recórrer fins a l'origen de la vida i la creació. Ara tracto en Gipsy i la Neula de senyor i senyora, de rei i reina, de príncep i princesa.
»Jesús digué estima als altres tant com a tu mateix.
»I jo dic estima't tant com estimes als altres.
En Samuel
panyar-lo en el dol. Espero que em pugui per-
donar. També, aquests darrers dies i aquest últim temps, he vist clar que amb tot el temps que ha passat el meu amor per ell s'ha mantingut im-
mutable. En Samuel té una qualitat que admiro i valoro molt. Ell sempre es guia amb tot allò que li diu el cor i, fent això, tot acte i raonament que fa és sempre correcte i just. Ell ho fa instin-
tivament i el vull animar a que ho faci sempre així. Jo no ho puc fer, sempre he de raonar tot sentiment i emoció. Partint dels pensaments més incorrectes i menys correctes fins arribar a una reflexió que sigui lògica i si no ho aconsegueixo em quedo bloquejat i paralitzat. Finalment ell representa per mi el significat i el valor de l'amistat, és la meva referència. Només desitjo i espero que la nostra amistat no s'acabi mai i perduri durant anys i més anys.
En Javier
em construït al llarg del temps de la nostra rela-
ció. Durant dos dies de temps vaig sentir una profunda consternació. Al cap d'unes setmanes de temps després es va posar en contacte amb mi amb l'objectiu i la finalitat de parlar sobre el que va passar. Jo ja l'havia perdonat des de feia un temps, però vaig voler aclarir els meus senti-
ments. Ell em va dir que em respectava molt, la qual cosa em va provocar un profund sentiment de contradicció i més tard i menys aviat vaig pensar que senzillament em va enganyar, ja sigui de manera conscient o inconscient. També em va dir que estava prèviament enutjat amb mi perquè jo no havia volgut compartir amb ell un document que estic redactant i que encara no he conclòs, la qual cosa crec que va descarregar la seva ira contra mi per motius personals. Final-
ment em va dir que ho sentia però, tanmateix i nogensmenys, no vaig sentir un mínim d'empa-
tia. Crec que unilateralment va destruir la deli-
cada línia del respecte. I ara penso que realment no sap que significa el respecte tot disfressant aquest buit de consideració. Avui en dia de temps crec que el respecte entre nosaltres és inexistent ja que el respecte és una delicada línia compartida entre dos éssers i ell va decidir enfonsar-la, destruir-la i devastar-la. Això com-
porta implícitament que l'amistat està trencada, tot i així i malgrat així jo no deixo d'estimar-lo. Jo no l'ataco ni tinc intenció de fer-ho, més aviat i menys tard crec que una distància en espai i temps és necessària. He estat sis mesos de temps intentant passar pàgina actuant com si res no hagués passat i consegüentment m'ha fet baixar l'autoestima i per això m'he vist obligat a reflex-
ionar i meditar sobre les meves relacions. Du-
rant aquest temps m'he adonat que, ara que el nostre respecte és inexistent, no accepto ni tolero ni m'agraden molts aspectes i actituds d'ell. Necessito que canviï, no per consideració a mi ni per recuperar la nostra amistat sinó perquè vull que ho faci per amor propi. Si algun dia percebo una voluntat de canvi crec que podrem teixir nous vincles fonamentats i basats en el respecte.
En Juan José
litzant-lo. Jo no vaig estar present, per tant no puc creure fermament en cap declaració ni afirmació, i sempre tindré el dubte de què va passar realment. Quan em van comentar la situació i el context no vaig poder adoptar una posició d'imparcialitat. No obstant, tan un com l'altre em van fer sentir com si fos una mena d'àrbitre o jutge. Jo, enfurismat i ple d'indig-
nació, doncs defujo, evito i eludeixo qualsevol mena de violència, li vaig explicar i transmetre a en Juan José una reflexió parabòlica respecte l'alcohol que em va explicar i transmetre la meva tieta i la meva parent: si beus una mica vas com les cabres, si beus una mica més ets ferotge com un lleó i si beus més ets un porc. Això crec que el va fer pensar una mica i em sembla que va mostrar un cert penediment en un principi. Amb el temps, aquesta reflexió el va ofendre profundament i va esclatar de ira contra mi. A partir d'aquest moment, va començar i iniciar una guerra contra mi per tal de denigrar-me i rebaixar la meva dignitat. No parava d'insultar-me i ofendre'm pronosticant que el meu futur seria un fracàs. Em vaig adonar que disposa de molta creativitat però, tanmateix i nogensmenys, només i tan sols la utilitza per insultar, ofendre i amenaçar. La guerra era telemàtica i va durar uns dos mesos de temps. El vaig bloquejar del servei de missatgeria instantània. Després, immediatament i tot se-guit, va començar a iniciar tota una persecució i assetjament a través i per mitjà del servei de correu electrònic. M'enviava diversos correus i el bloquejava, seguidament m'enviava correus des d'una altra direcció i el bloquejava. Així fins a set vegades. Un dia de temps, tot enfurismat, li vaig enviar una enumeració, conjunt i col·lecció de renecs anomenant-lo tros d'ase, cap de llom i tota mena d'animalades i bestieses. Després, immediatament i tot seguit em va respondre demanant-me i pregant-me que parés com si ell fos la víctima. La guerra es va aturar. Evi-
dentment, no va existir cap mena de respecte. Tot i així i malgrat així, amb el temps el vaig perdonar i el segueixo estimant. Un dia de temps me'l vaig trobar a la sala d'espera del ser-
vei de la salut mental, li vaig donar la mà i li vaig dir i transmetre que no passava res. Vam començar i iniciar de nou la comunicació. Amb el temps, m'he adonat que no s'ha renovat la delicada línia del respecte. No puc evitar sentir-me amb la meva esperança en ell frustrada. La gent no avesada al perdó espera que després de perdonar-los et comportis com si res no hagués passat. He tallat la comunicació amb ell i quan m'ha dit alguna cosa l'he ignorat. Tot plegat i res desplegat, amb tot i sense res, m'ha provocat i desencadenat el sentiment de compassió.
En Daniel
tendre a què es refereix exactament, sempre in-
tento interpretar les seves paraules. Quan ho faig la meva ment vola i viatja, crec que és tot un filòsof. M'explica que a partir de dues afirmacions o sentències del corrent existen-
cialista se'n pot derivar tota una teoria feixista. O a vegades, ell que no és creient, empra i utilitza el nom de Déu per referir-se a mi, que sap que sóc creient de mena. La veritat és que quan ho fa em fa molta gràcia i m'afalaga. Em dóna una autoritat que no tinc. He de dir que el viatge se m'interromp quan intenta reflexionar sobre una cançó de 'reggeton'. Espero i desitjo que la nostra amistat i relació perduri indefi-
nidament al llarg del temps.
La Iria
gensmenys, ella va esdevenir coneixedora, des del primer moment, de la horrorosa veritat que vaig viure i experimentar. Davant d’ella vaig decidir quedar-me despullat i nu per tal que fos coneixedora de la mentida que vivim. Ella em va jutjar precipitadament sense avaluar i mesu-
rar la profunditat i l’abast de les paraules que li transmetia. Es va limitar a aplicar el criteri de normalitat dels professionals de la salut mental. I va decidir creure parcialment en el que li vaig dir. Es va creure tot allò que em concernia a mi, no obstant, no va creure en tot allò que li concernia a ella i als seus fills i, en conse-
qüència, a tothom. Ella és plena coneixedora de que em van intentar assassinar i la única i sola reacció que he percebut i observat, al llarg del temps, és indiferència i incredulitat. Tot i així i malgrat així, jo no deixo d’estimar-la ni de perdonar-la. No només he de ser coherent i actuar d'acord amb els meus sentiments sinó que he de ser conseqüent amb els fets, els successos i els esdeveniments que van passar, succeir i transcórrer. Així doncs em veig obligat a fer objecció de consciència envers el servei de salut mental i fer cas omís al criteri de normalitat dels professionals de la salut mental.
La Bárbara
metin definir criteris i adoptar posicions. En una ocasió, fora de sessió, va compartir amb mi i em va transmetre l'experiència de la maternitat, la qual cosa mai ningú no ho havia fet i crec que em va enriquir i em va demostrar que els pro-
fessionals de la salut mental no deixen de ser humans, només li puc estar agraït. La empatia estableix proximitat entre dos éssers generant, d'aquesta manera, un clima de confiança tot sentint comoditat i comfort, amb l'objectiu i la finalitat de transmetre emocions i sentiments amb transparència i sinceritat. Davant d'ella no m'he sentit despullat ni nu, sinó que ha refermat la meva dignitat més humana. Amb el temps, l'he considerat una amiga i sempre serà així però, tanmateix i nogensmenys, és una relació subjecte a les condicions d'ús del servei de la salut mental. Ara que s'ha acabat i finalitzat, no puc evitar ni impedir sentir tristesa, crec que és una persona que es fa estimar. Finalment penso que ella és d'una gran bellesa en tots els aspectes i sentits i he de dir que sempre he resitit i mai no he cedit a les inclinacions del desig.